El patriotisme de la por

Seguim amb els Estats Units, amb la por i amb les filtracions. És ben curiós quan els membres dels organismes militars i d’intel·ligència decideixen revelar informacions secretes al món. I dic curiós perquè no deixa de sorprendre que certes persones, que treballen entre secrets i sota secrets, i suposadament són bons guardant secrets –sinó durarien poc– , acabin per no resistir la necessitat d’explicar-ne algun, o tots. Ho féu Daniel Ellsberg als anys setanta i ho ha fet Edward Snowden ara. El primer va punxar el globus de fonaments teòrics dels Estats Units sobre la Guerra del Vietnam amb els Pentagon Papers. El segon ha llançat una primícia que, en realitat, era ja un secret a crits.

PRISM és el nom del programa que utilitza la CIA per obtenir dades de qualsevol persona, amb l’únic requisit d’un correu electrònic. Les restriccions morals semblen no existir per al paranoic –un altre cop– govern, que afirma estar en el seu dret de vigilar els moviments dels ciutadans amb l’excusa de la seguretat nacional. Anomenen a aquesta potestat “llei patriòtica”. Sempre la pàtria, sempre barres i estrelles per davant i per sobre.

El molt progressista Obama abaixa els ulls mentre afirma que no es pot tenir el 100% de seguretat alhora que el 100% de privacitat. Una seguretat que és el pretext per malfiar de tot i tothom, per introduir-se al detall en les vides de persones que potser ni tan sols arriben a possibles sospitosos.

A la nació de la llibertat, els que obren la cambra dels secrets es converteixen en enemics públics. Snowden ha fugit a Hong Kong i espera acollir-se a l’asil polític de països que “creguin en la llibertat d’expressió”, com seria el cas d’Islàndia. Paradoxalment, el destí del món no se sol decidir a terres islandeses.

Filosofia barata abans d’anar a dormir: no és potser aquesta forma de fer la que ens enemista els uns contra els altres? No seran les suspicàcies, les dobles intencions i les cares ocultes el que embruta les relacions internacionals igual que ho fa amb les personals? O tal vegada tota aquesta especulació és només un cúmul d’ingenuïtat de qui no entén que potser, només potser, el control absolut és l’única forma d’evitar més violència i més morts.

The States at the top

Ens demanen que definim els Estats Units amb les tres primeres paraules que ens vinguin al cap en pensar-hi. Surten conservadorisme, grandesa, poder, propaganda, federalisme, competitivitat, explotació, somni americà, capitalisme, polaritat, liberalisme, oportunitat, influència, concentració, bipartidisme... i molta hamburguesa, surf, videojocs i per l’estil.

Les meves apostes són:

NACIÓ. Són un estat relativament nou, però d’aquests n’hi ha molts. El que els distingeix, segons la meva visió, és que són una NOVA NACIÓ. Amb els Estats Units va néixer una identitat, un sentiment que abans no hi era perquè aquelles terres les poblaven uns altres –al lloc equivocat en el moment menys oportú–. Un conjunt d’emigrats europeus, de diferents indrets que es han mantingut entre sí guerres intermitents al llarg de la història, però que un cop allà, eren tots AMERICANS. Es tracta d’una voluntat inclusiva, que poc tindrà a veure amb el racisme inherent a la seva cultura molt després de l’abolició de l’esclavitud.

Tanmateix, on quedarien tota la grandesa, la influència i el poder d’un país tan gran, si no fos perquè tots els seus integrants troben lloc sota un mateix paraigües identitari? “Sóc ciutadà dels Estats Units d’Amèrica”, i així es soluciona tot, o quasi.

PARANOIA. Són forts però massa ambiciosos, i el món ha estat testimoni de la seva mania d’immiscuir-se en els conflictes d’altri, no sempre per millorar-los. I tenim motius de sobres per sospitar de les seves intencions. Però sobretot –alerta, tòpic– semblen una nació espantada, en constant alerta respecte dels seus veïns, els de l’altra banda del carrer i els de l’altra banda del món.

Tot plegat ens porta a un sistema de mitjans d’allò més curiós. La societat del consum per antonomàsia, representada al món de Hollywood i a l’Star System. El mític i mitificat somni americà, capaç de tot en general, i de tenir una casa amb jardí i gos en particular. El puritanisme –xocant– d’una societat nova i renovadora, que sembla no tenir sentit front la resta de peculiaritats que fan dels Estats Units un país d’espècie única.

Malgrat tot, el seu panorama de mitjans supera les ambicions morals del nostre en alguns àmbits. Front a una Europa –en alguns casos més que altres– dominada pels interessos polítics, la tendència directa dels Estats Units al capitalisme aplicat a tots els aspectes de la societat aporta, en aquest cas, una desvinculació de la classe política que aquí resultaria insòlita. La independència d’un mitjà ve donada per la seva capacitat de finançar-se amb ingressos publicitaris, ja que és una font que, en principi, no ha de comportar cap obligació ideològica.

La independència d’aquests mitjans potser no es pot qüestionar –o potser sí–, però el que sí que dona lloc a dubtes és la qualitat dels seus continguts. Això no passa, però, amb el maltractat sector públic: la Public Broadcasting Service (PBS) ha demostrat que és capaç de sobreviure, i de forma molt digna, amb un pressupost similar al de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I la seva credibilitat es reforça si sabem que als Estats Units el govern no pot ser propietari dels mitjans.

Ah, em falta una paraula per definir els Estats Units: ESPERANÇA. Que són molt grans, poderosos i influents ja ho sabem. Falta veure si segueixen orientant la seva potència cap “on toca”: la tolerància amb els homosexuals, el control d’armes, una hipotètica sanitat pública, una reducció de la seva necessitat periòdica de demostrar la seva força a nivell internacional... I ja està, el somni americà s’haurà complert.