The States at the top

Ens demanen que definim els Estats Units amb les tres primeres paraules que ens vinguin al cap en pensar-hi. Surten conservadorisme, grandesa, poder, propaganda, federalisme, competitivitat, explotació, somni americà, capitalisme, polaritat, liberalisme, oportunitat, influència, concentració, bipartidisme... i molta hamburguesa, surf, videojocs i per l’estil.

Les meves apostes són:

NACIÓ. Són un estat relativament nou, però d’aquests n’hi ha molts. El que els distingeix, segons la meva visió, és que són una NOVA NACIÓ. Amb els Estats Units va néixer una identitat, un sentiment que abans no hi era perquè aquelles terres les poblaven uns altres –al lloc equivocat en el moment menys oportú–. Un conjunt d’emigrats europeus, de diferents indrets que es han mantingut entre sí guerres intermitents al llarg de la història, però que un cop allà, eren tots AMERICANS. Es tracta d’una voluntat inclusiva, que poc tindrà a veure amb el racisme inherent a la seva cultura molt després de l’abolició de l’esclavitud.

Tanmateix, on quedarien tota la grandesa, la influència i el poder d’un país tan gran, si no fos perquè tots els seus integrants troben lloc sota un mateix paraigües identitari? “Sóc ciutadà dels Estats Units d’Amèrica”, i així es soluciona tot, o quasi.

PARANOIA. Són forts però massa ambiciosos, i el món ha estat testimoni de la seva mania d’immiscuir-se en els conflictes d’altri, no sempre per millorar-los. I tenim motius de sobres per sospitar de les seves intencions. Però sobretot –alerta, tòpic– semblen una nació espantada, en constant alerta respecte dels seus veïns, els de l’altra banda del carrer i els de l’altra banda del món.

Tot plegat ens porta a un sistema de mitjans d’allò més curiós. La societat del consum per antonomàsia, representada al món de Hollywood i a l’Star System. El mític i mitificat somni americà, capaç de tot en general, i de tenir una casa amb jardí i gos en particular. El puritanisme –xocant– d’una societat nova i renovadora, que sembla no tenir sentit front la resta de peculiaritats que fan dels Estats Units un país d’espècie única.

Malgrat tot, el seu panorama de mitjans supera les ambicions morals del nostre en alguns àmbits. Front a una Europa –en alguns casos més que altres– dominada pels interessos polítics, la tendència directa dels Estats Units al capitalisme aplicat a tots els aspectes de la societat aporta, en aquest cas, una desvinculació de la classe política que aquí resultaria insòlita. La independència d’un mitjà ve donada per la seva capacitat de finançar-se amb ingressos publicitaris, ja que és una font que, en principi, no ha de comportar cap obligació ideològica.

La independència d’aquests mitjans potser no es pot qüestionar –o potser sí–, però el que sí que dona lloc a dubtes és la qualitat dels seus continguts. Això no passa, però, amb el maltractat sector públic: la Public Broadcasting Service (PBS) ha demostrat que és capaç de sobreviure, i de forma molt digna, amb un pressupost similar al de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I la seva credibilitat es reforça si sabem que als Estats Units el govern no pot ser propietari dels mitjans.

Ah, em falta una paraula per definir els Estats Units: ESPERANÇA. Que són molt grans, poderosos i influents ja ho sabem. Falta veure si segueixen orientant la seva potència cap “on toca”: la tolerància amb els homosexuals, el control d’armes, una hipotètica sanitat pública, una reducció de la seva necessitat periòdica de demostrar la seva força a nivell internacional... I ja està, el somni americà s’haurà complert.