Polítiques de comunicació...

...o com els polítics es fiquen en comunicació, o com la comunicació es fica en política. La intenció, de base, és bona: creem normes, regulem, de forma que els mitjans de comunicació avancin, progressin, s’obrin, millorin. És per això que les primeres accions al respecte no arriben a Espanya fins el final de l’etapa franquista. Ja se sap, dictadura i progrés no caminen de la mà.

Busquem quelcom que no teníem: pluralitat. Més veus, més opinions, i per aconseguir aquest fi volem més actors. Però això ens planteja diversos problemes: els mitjans públics no acabaran sent influïts per la tendència dels qui ocupen el govern? S’atreviran a exercir un periodisme ètic pel que respecta al seu “propietari”? Es tracta d’especulacions innocents, perquè els governants han controlat els mitjans públics a plaer més sovint del que seria apropiat desitjar.

Pel que fa als actors privats, sorgeixen els dubtes que ja vam comentar (aquí, aquí i per tot arreu en aquest bloc) al voltant del perill que el lliure capitalisme exerceix sobre la reesmentada pluralitat. Tot allò que dóna diners és susceptible de ser comprat, i tot gran grup empresarial tendeix a l’expansió (si no ho fa, es deu tractar d’algun estrany cas excepcional d’empresa que es fa gran per accident). Per tant, es corre el risc d’acabar amb un panorama mediàtic en que tot canal de televisió i tota emissora de ràdio estiguin sota el mateix paraigües, o sota un màxim de dos.

En l’intent d’evitar aquesta trista imatge, el govern socialista va determinar l’any 1988 (que joves érem) que una mateixa empresa no podia posseir més del 25% d’un canal de televisió. Però el temps i els canvis de govern ens van fer més permissius, i el 2003 ja es podia posseir el 100% d’una cadena i el 5% d’una segona.

L’arribada de la Televisió Digital Terrestre va ser xauxa. Cada operador podia optar a un múltiplex, un pack de quatre canals digitals per cada un d’analògic que hagués posseït fins la gran apagada. Les llicències es van repartir, doncs, de forma lliure i sense cap tipus de concurs públic.

El ventall és complex i poc variat, però un dels punts més preocupants és la manca d’opcions per a aquells mitjans de l’anomenat tercer sector, és a dir, aquells que busquen lucrar-se amb la seva activitat, sinó oferir un servei social als ciutadans. A la majoria d’aquests actors no se’ls va reconèixer en el moment de la regularització legal, a excepció dels que estiguessin fortament vinculats amb els ajuntaments.

En mans d'uns pocs

Vivim en un món globalitzat, i la major part de sectors del mercat estan en mans d’uns pocs actors que abasten la major part del negoci. En l’àmbit de la comunicació, aquest caràcter oligopòlic és especialment obvi: els Estats Units, amb un 4,5% del total d’habitants del planeta, concentren el 60% de l’activitat, i ho fan tan sols a través d’un reduït nombre de grans grups comunicatius. Entre els més destacats trobem Walt Disney, Time Warner i News Corporation; entre les tres companyies agrupen el 50% dels ingressos per comunicació del país. Europa viu un cas molt similar, en que deu grups ostenten el 70% del negoci, i el mateix passa a Espanya: entre Prisa, Grupo Planeta, Imagina i Mediaset arriben a un percentatge del 60%.

D’aquest fenomen en diem concentració. Un dels principals factors d’influència és la publicitat, que ara per ara és la major font de finançament del mitjans de comunicació. Aquesta pot representar un lligam, en el sentit que els nostres anunciants tindran influència –directa o indirecta– sobre els continguts que difonem. D’aquesta manera, els petits comunicadors, amb menys poder relatiu, sí que poden presumir d’una major independència comunicativa. No passa el mateix si parlem en termes empresarials: existeix el perill que qualsevol ens més gran els pugui comprar i passi així a dominar-los.

A classe hem presenciat un debat entre dos grups de companys, un dels quals ha exposat una teoria contrària a la concentració de mitjans, i l’altre n’ha mostrat els punts positius. La veu crítica prové del plantejament de McChesney, el qual atribueix a la concentració de mitjans la dificultat per disposar d’una llibertat d’informació suficient, donada la reduïda varietat de competidors comunicatius. També s’oposa, entre altres qüestions, a l’ambient corrupte al voltant de les llicències i concessions, i la dificultat del mitjans públics per a competir amb els privats. A l’altre bàndol tenim a Compaine, que defensa el valor democràtic de la lliure competència, i el fet que els que els mitjans privats ofereixen és justament el que l’audiència demana.

Ho dic o millor callo?

Què hagués passat si George Orwell hagués publicat la seva obra Rebel·lió a la granja durant la Segona Guerra Mundial? Com hauria reaccionat el comunisme soviètic en cas d'haver percebut el rebuig d'un aliat, d'un britànic, envers tot el seu sistema? S’hagués pogut impedir l’avenç del nazisme enmig d’un ambient obertament crític amb la URSS?

Tal com vam comentar amb els companys, és molt complicat –si no impossible– desxifrar quin hagués estat el curs dels esdeveniments passats per mitjà de teories que no s’han complert ni es poden comprovar. De fet, jutgem des d’un criteri format posteriorment a la Segona Guerra Mundial. El nostre punt de vista, paradoxalment, està esbiaixat pel que ja sabem.

Tots hem estat d’acord en que l’autocensura no hauria de ser una opció. Quin sentit té un periodisme que no és sincer? No obstant, ens tira enrere la possibilitat que algunes veritats puguin tenir conseqüències greus. La pèrdua de vides humanes és un motiu de pes, que fa que ens plantegem si no serà millor amagar momentàniament el cap sota l’ala i cedir davant les pressions. El problema que tenim és que el món està configurat sobre mentides i amenaces, que se superposen i formes una complexa xarxa en la que és dificilíssim parlar sense ofendre ningú. Ningú vol ser responsable de les desgràcies d’altri, però quines desgràcies ens esperen si tanquem els ulls i obviem la realitat?

Sistemes de mitjans: anglosaxons, nòrdics, mediterranis, estats interventors, estats passius, neutralitat (i tant), subvencions, amics amb iots, el Bild i Islàndia.

M’he encarregat d’explicar el tema de Sistemes de Mitjans a un grup de quatre companys de classe. És per això que si escriuen alguna bajanada al seu bloc –que ho dubto– en sóc responsable. No deixa de tenir la seva gràcia.

De què hem parlat? Primerament he embolicat els meus companys amb una sèrie de característiques que diferencien les estructures dels mitjans de comunicació arreu del món occidental (sempre occidental, com si no hi hagués res més enllà). Els pobres m’han cregut perquè no tenien més remei, però la qüestió ha trigat una estona en prendre sentit. Ens basem en una teoria principal per explicar les diferències entre unes zones i unes altres: la política en tots els seus aspectes afecta a la forma en que els mitjans estan configurats.

L’arribada de la democràcia –que tot ho pot– i del capitalisme –que tot ho ven– són requisits necessaris per al desenvolupament d’un mercat de mitjans que, si no has desenvolupat a principis del segle XX, lamentant-ho molt he de dir que ja no podràs desenvolupar-lo mai.

El tipus de govern i en general el panorama polític d’un país el defineixen en gran mesura. En una democràcia molt polaritzada trobarem mitjans situats a un o altre extrem, i difícilment serà possible obtenir la pluralitat que tots volem –o no– en llegir un diari, veure la televisió, escoltar la ràdio. Perquè es tractarà molt probablement d’un pluralisme extern: és a dir, cadascú diu una cosa i jo me’ls escolto a tots i n’extrec la conclusió que més em satisfaci. Molt típic de la zona mediterrània, aquest. Per això anomenem “pluralista polaritzat” al model dels països del sud d’Europa.

El pluralisme intern permet, en canvi, que un mitjà s’expressi segons el tema que tracta, i no tractant tots els temes amb un mateix filtre de color, com es fa a les terres banyades per la càlida mar mediterrània. Li direm “liberal”, perquè els seus principis ho dicten: en comunicació el mercat mana, els polítics no. On? Anglaterra, Estats Units, Canadà i Irlanda.

El “corporativista democràtic” és el tercer model en discòrdia, situat al nord i centre d’Europa. Busca la no instrumentalització –volem dir “ús abusiu dels mitjans de comunicació per part dels actors polítics"–, la professionalització del sector i un broadcasting públic amb el control distribuït entre els partits polítics i els grups socialment rellevants de cada societat.

Aleshores, els mitjans han de ser institucions culturals o polítiques? Què hi pinta l’Estat en tot plegat? Quina culpa tenen els ciutadans del sud d’Europa que Berlusconi sigui amo de mitja Itàlia i Sarkozy tingui tants amics?

Explicar em sembla senzillíssim. A això d’ensenyar, en canvi, encara no li trobo el punt.

La igualtat teòrica

Alguns cops, la denominació de les coses respon a un convencionalisme; d’altres és indiferent, una mera qüestió de preferència de l’orador. Hi ha vegades, però, en que la denominació escollida defineix l’orador. És el cas dels termes “indústries culturals” i “indústries creatives”. La primera estructura, enunciada per l’Escola de Frankfurt, té una connotació mercantilista i negativa, ja que es tracta la cultura com un producte a vendre. Per aquest motiu, en indrets com els Estats Units no està gaire ben vist l’ús d’aquesta terminologia. Quan diem “indústries creatives”, en canvi, ens remetem a una Anglaterra que vol revifar la seva economia i que es planteja els media, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i tot tipus d’activitats creatives (moda, software, videojocs, art...) com el sector clau per a la remuntada.

El fet que determinats països tinguin tanta influència en parlar de les teories de la comunicació no és fortuït. Si bé la gran majoria d’estats tenen participació en el total del gruix comunicatiu mundial, n’hi ha quatre que n’ostenten, entre tots, l’hegemonia. Es tracta del Regne Unit, França, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica.

És una tendència amb arrels històriques, que s’origina al segle XIX. Els estats europeus tenien control total sobre un dels últims avenços tecnològics: el telègraf elèctric. Els drets d’explotació d’aquest mitjà, però, havien estat cedits a una sola empresa per país, com és el cas d’Havas a França. El monopoli de la informació es va delimitar a una manera molt de l’època: les zones d’influència es corresponien amb l’abast colonial de cada imperi. El poder del col·lectiu va arribar al seu punt màxim amb la creació d’un càrtel mediàtic.

La fi de la Segona Guerra Mundial va portar sota el braç l’ascens dels Estats Units a primera potència mundial. La nova era de la política planetària portava implícits uns principis necessaris: mantenir la pau, evitar la guerra. La creació de l’Organització de Nacions Unides (ONU) i d’un dels seus sub organismes, la Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), responen justament a aquests objectius.

La pedra angular d’aquest nou moment era la llibertat en tots els àmbits, i en l’àmbit concret de la comunicació: calia un “lliure intercanvi d’idees i coneixement” i una “lliure circulació d’idees” en qualsevol mitjà o suport. La intenció del free flow podia ser positiva i igualitària, però no té cabuda en un món que d’igualitari en té poc.

Una de les maneres de contenir la tendència al monopoli és advocar per la gestió pública dels mitjans, però es tracta d’una mesura molt controvertida perquè el sector de les indústries culturals o creatives (com es prefereixi) és tremendament lucratiu.

La fita més destacable al respecte és l’Informe MacBride, impulsat per l’ex component de l’IRA Sean MacBride, guanyador del Premi Lenin de la Pau i del Premi Nobel de la Pau. Aquest document es va realitzar l’any 1980, quan el món es recuperava del procés de descolonització de les dues dècades anteriors. La pluralitat del moment era la més àmplia que es recorda, gràcies al sorgiment de nous països i, per tant, de noves veus. L’Informe MacBride va resultar ser una àrdua crítica de la situació mediàtica, dominada per uns pocs països i que ofegava la diversitat de versions. El finançament publicitari és un dels punts més polèmics: com garantir la nostra independència professional quan depenem dels diners de determinades companyies?

Un cop més, les bones intencions es van quedar pel camí i la reclama de l’informe no va donar peu a canvis. De fet, alguns al·ludits el van prendre com una greu ofensa. És el cas dels Estats Units, que van abandonar l’UNESCO després de l’ocorregut.

Actors, funcions, ètica i per què res funciona com cal

En el món dels mitjans de comunicació, el protagonisme és compartit entre diversos ens que hi participen de formes diferents. La titularitat i l’objectiu de les entitats comunicatives defineixen el seu caràcter, que pot ser:

- Privat. Ens referim a les empreses que pretenen obtenir el màxim benefici econòmic possible amb la seva activitat. Segueixen, per tant, una orientació capitalista. Aquests mitjans representen la majoria del sector, no només en nombre sinó també en percentatge de consum per part del públic.

- Públic. Són aquells mitjans gestionats pels estats, que en la teoria han d’oferir un servei a la població i no orientar-se als guanys econòmics. La seva situació, però, és d’inferioritat respecte dels privats.

- Sense ànim de lucre. Es tracta d’entitats amb un tipus de treball comunitari o alternatiu que no busca l’obtenció de beneficis ni el creixement econòmic. L’entorn capitalista no afavoreix la proliferació d’aquest sector, que sobreviu gràcies a iniciatives solidàries.

La informació és un requisit indispensable en el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes, ja que constitueix la base psicològica del criteri d’aquests individus. Una persona que no estigui assabentada de l’actualitat del món ­–o, si més no, del seu món– tindrà grans dificultats a l’hora de prendre les decisions que, com a integrant del sistema democràtic, li pertoquen.

No obstant, l’àmplia majoria del sector comunicatiu –aproximadament un 70%– es centra precisament en l’obtenció de beneficis. En aquest context, en que els productes de consum mediàtic prenen un sentit mercantilista, allò que prima és vendre més i no pas oferir els continguts de la forma més assenyada. Per això, a mesura que el capitalisme s’ha consolidat, els mitjans de comunicació han anat perdent els valors ètics implícits en les seves funcions primeres.

Però quines són aquestes funcions? Educar, informar, entretenir i persuadir, en un ordre diferent segons qui enunciï la teoria. Si bé els mitjans abandonen més sovint del que seria desitjable el seu deure d’educar i informar a la població, tampoc els governs promouen l’actitud contrària, ja sigui per evitar-se mala premsa o per mantenir el gruix monetari que aporta el sector comunicatiu a l’economia del país.

Potser el secret de la difusió moral de continguts es troba, com afirma el periodista Joaquim Maria Puyal, en oferir un producte informatiu que resulti atractiu al públic, i no pas tediós com succeeix actualment. En aquest cas –de moment utòpic–, es faria honor per igual a totes les funcions que han d’assumir els mitjans.

A hores d’ara, encara trobem el panorama contrari: les televisions privades es nodreixen de la creació de personatges i situacions pròpies gràcies a les quals es la seva programació es retroalimenta indefinidament. Per altra banda, una infinitat de temes susceptibles de tenir interès per al gran públic resten amagats pels anomenats “silencis mediàtics”, donats per la inèrcia dels mitjans i també per les pressions que reben els periodistes, tant externes com internes.

Un altre dels problemes que afecta el sistema comunicatiu europeu és la falta de pluralitat interna, és a dir, la diversitat de veus dins d’un mateix mitjà, que sí es dona als països anglosaxons. La pluralitat externa, que implica que cada entitat ofereixi la seva visió quasi única front a les altres, complica la tasca del ciutadà que vol estar ben informat. L’única solució plausible sembla, doncs, recórrer a múltiples veus a fi de crear-ne una de pròpia.

Els orígens de la comunicació

Si diem que l'ésser humà es distingeix dels altres animals per la seva capacitat per relacionar-se amb la resta d’individus que se li assimilen, comprenem de seguida que la comunicació és un estri clau per a l’existència humana tal com la coneixem.

El naixement del llenguatge i la posterior creació de l’escriptura són fites sense les quals la comunicació social s’hagués estancat, o ni tan sols hagués tingut un lloc al futur. El sorgiment d’aquests sistemes, però, sovint es deu a una raó pràctica: les qüestions econòmiques, per exemple, van suposar un motiu de pes per a que les persones es volguessin fer entendre entre sí.

En l’actualitat, la comunicació social es veu afectada per diferents factors. Aquests són, principalment, el context polític, l’econòmic, les tecnologies de la informació i la comunicació i el background de la societat –és a dir, la cultura, tradicions, religió i psicologia, així com el criteri individual dels subjectes que la composen–.

Cal esmentar la influència de dos moviments filosòfics originaris de la Grècia clàssica, representats per Sòcrates i pels sofistes respectivament. La visió socràtica defensava el coneixement front la ignorància, i denunciava el perill de la falsedat. D’aquesta manera, la comunicació seria –segons Aristòtil– una eina per transmetre la veritat. Per als sofistes, en canvi, no existeix la veritat i tot és relatiu. Així, diríem que la comunicació és una eina per construir la realitat. Aquesta forma de pensament es reflecteix encara avui dia en la cerca de l’objectivitat, que ha de tenir en compte tots els punts de vista i no destriar-ne cap com a autèntic.

No obstant, si fos cert que l’única veritat és aquella que nosaltres mateixos construïm, els pilars de la nostra societat i del món tal i com el coneixem perdrien el sentit s’esfondrarien sense remei. Segons la meva visió, potser no és factible assolir una veritat absoluta que tots els humans acceptem com a certa, però sí considero que es pot arribar a un punt de màxim acord, de màxima proximitat a la veritat.

Per altra banda, considero que la publicitat en sí és una ficció. És una part més de la societat de consum, la qual sempre intenta que desitgem més. No crec que sigui una disciplina immoral, perquè oferir veritat no és la seva funció ni una de les seves obligacions. Sí que ho és, en canvi, del periodisme, que per definició a d’informar –i, segons la circumstància, educar– a la societat. Per tant, penso que la construcció social de la realitat és més aviat un procés cap a la comprensió d’una realitat que és massa complexa com per pair-la sense més.