El patriotisme de la por

Seguim amb els Estats Units, amb la por i amb les filtracions. És ben curiós quan els membres dels organismes militars i d’intel·ligència decideixen revelar informacions secretes al món. I dic curiós perquè no deixa de sorprendre que certes persones, que treballen entre secrets i sota secrets, i suposadament són bons guardant secrets –sinó durarien poc– , acabin per no resistir la necessitat d’explicar-ne algun, o tots. Ho féu Daniel Ellsberg als anys setanta i ho ha fet Edward Snowden ara. El primer va punxar el globus de fonaments teòrics dels Estats Units sobre la Guerra del Vietnam amb els Pentagon Papers. El segon ha llançat una primícia que, en realitat, era ja un secret a crits.

PRISM és el nom del programa que utilitza la CIA per obtenir dades de qualsevol persona, amb l’únic requisit d’un correu electrònic. Les restriccions morals semblen no existir per al paranoic –un altre cop– govern, que afirma estar en el seu dret de vigilar els moviments dels ciutadans amb l’excusa de la seguretat nacional. Anomenen a aquesta potestat “llei patriòtica”. Sempre la pàtria, sempre barres i estrelles per davant i per sobre.

El molt progressista Obama abaixa els ulls mentre afirma que no es pot tenir el 100% de seguretat alhora que el 100% de privacitat. Una seguretat que és el pretext per malfiar de tot i tothom, per introduir-se al detall en les vides de persones que potser ni tan sols arriben a possibles sospitosos.

A la nació de la llibertat, els que obren la cambra dels secrets es converteixen en enemics públics. Snowden ha fugit a Hong Kong i espera acollir-se a l’asil polític de països que “creguin en la llibertat d’expressió”, com seria el cas d’Islàndia. Paradoxalment, el destí del món no se sol decidir a terres islandeses.

Filosofia barata abans d’anar a dormir: no és potser aquesta forma de fer la que ens enemista els uns contra els altres? No seran les suspicàcies, les dobles intencions i les cares ocultes el que embruta les relacions internacionals igual que ho fa amb les personals? O tal vegada tota aquesta especulació és només un cúmul d’ingenuïtat de qui no entén que potser, només potser, el control absolut és l’única forma d’evitar més violència i més morts.

The States at the top

Ens demanen que definim els Estats Units amb les tres primeres paraules que ens vinguin al cap en pensar-hi. Surten conservadorisme, grandesa, poder, propaganda, federalisme, competitivitat, explotació, somni americà, capitalisme, polaritat, liberalisme, oportunitat, influència, concentració, bipartidisme... i molta hamburguesa, surf, videojocs i per l’estil.

Les meves apostes són:

NACIÓ. Són un estat relativament nou, però d’aquests n’hi ha molts. El que els distingeix, segons la meva visió, és que són una NOVA NACIÓ. Amb els Estats Units va néixer una identitat, un sentiment que abans no hi era perquè aquelles terres les poblaven uns altres –al lloc equivocat en el moment menys oportú–. Un conjunt d’emigrats europeus, de diferents indrets que es han mantingut entre sí guerres intermitents al llarg de la història, però que un cop allà, eren tots AMERICANS. Es tracta d’una voluntat inclusiva, que poc tindrà a veure amb el racisme inherent a la seva cultura molt després de l’abolició de l’esclavitud.

Tanmateix, on quedarien tota la grandesa, la influència i el poder d’un país tan gran, si no fos perquè tots els seus integrants troben lloc sota un mateix paraigües identitari? “Sóc ciutadà dels Estats Units d’Amèrica”, i així es soluciona tot, o quasi.

PARANOIA. Són forts però massa ambiciosos, i el món ha estat testimoni de la seva mania d’immiscuir-se en els conflictes d’altri, no sempre per millorar-los. I tenim motius de sobres per sospitar de les seves intencions. Però sobretot –alerta, tòpic– semblen una nació espantada, en constant alerta respecte dels seus veïns, els de l’altra banda del carrer i els de l’altra banda del món.

Tot plegat ens porta a un sistema de mitjans d’allò més curiós. La societat del consum per antonomàsia, representada al món de Hollywood i a l’Star System. El mític i mitificat somni americà, capaç de tot en general, i de tenir una casa amb jardí i gos en particular. El puritanisme –xocant– d’una societat nova i renovadora, que sembla no tenir sentit front la resta de peculiaritats que fan dels Estats Units un país d’espècie única.

Malgrat tot, el seu panorama de mitjans supera les ambicions morals del nostre en alguns àmbits. Front a una Europa –en alguns casos més que altres– dominada pels interessos polítics, la tendència directa dels Estats Units al capitalisme aplicat a tots els aspectes de la societat aporta, en aquest cas, una desvinculació de la classe política que aquí resultaria insòlita. La independència d’un mitjà ve donada per la seva capacitat de finançar-se amb ingressos publicitaris, ja que és una font que, en principi, no ha de comportar cap obligació ideològica.

La independència d’aquests mitjans potser no es pot qüestionar –o potser sí–, però el que sí que dona lloc a dubtes és la qualitat dels seus continguts. Això no passa, però, amb el maltractat sector públic: la Public Broadcasting Service (PBS) ha demostrat que és capaç de sobreviure, i de forma molt digna, amb un pressupost similar al de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I la seva credibilitat es reforça si sabem que als Estats Units el govern no pot ser propietari dels mitjans.

Ah, em falta una paraula per definir els Estats Units: ESPERANÇA. Que són molt grans, poderosos i influents ja ho sabem. Falta veure si segueixen orientant la seva potència cap “on toca”: la tolerància amb els homosexuals, el control d’armes, una hipotètica sanitat pública, una reducció de la seva necessitat periòdica de demostrar la seva força a nivell internacional... I ja està, el somni americà s’haurà complert.

Only Scottish

Today’s class was about the Scottish media, and I found it very interesting because I’m kind of obsessed with that country. Our guest, Ken Garner from Glasgow Caledonian University, is from England, but he’s been living in Scotland for several years. This fact brought a very particular point of view, maybe more objective, about Scotland’s situation and characteristics.

I feel that the most important fact about the conference were the differences between England and Scotland, which are more evident when we talk about people's most genuine things, such as a nation's own media.

A while ago, a teacher asked us to write an international analysis. I chose as a topic the independence process in Scotland, and this was the result (it’s my own translation, so don’t expect a wonderful article):

On the way to William Wallace’s legacy

Scotland’s Government is already planning the before and the after the referendum for the independence, while Cameron’s tories are on the lookout

England had been ambitioning Caledonia ­–how the Romans called it– from XIII century, when Sir William Wallace and his men avoided the conquest during the Scottish Independence Wars. But those from the South of the island didn’t give up until the Glorious Revolution. The Scottish yield as the English threatened about blocking the commerce, and in 1707 the United Kingdom of Great Britain was officially born.

Nowadays, the Scottish Government has set the date for the referendum that will decide if the territory becomes independent or not from the United Kingdom. The chosen period is in fall 2014, and the voters will be over sixteen years old. The Scottish National Party (SNP) is optimistic, even though the latest polls shown that only the 24% of the population gives support to the independence, nine points less than the year before.

The percentage of Scots that want more autonomy is increasing, though, up to the 61% of the respondents. The truth is that Scotland’s political competences are very limited, as most of the executive and legislative power relapses on the English Parliament. This is what Alex Salmond, Scotland’s Prime Minister, claimed to James Cameron, the United Kingdom’s Prime Minister. But the tory refused, and that was when Salmond put the independence on the table.

The celebration of this plebiscite got formalized in an agreement between both parliaments, in which they testified that the process was legally binding. Then, the volition of the Scottish population, whichever it’ll be, it will be accomplished once they pronounce it.

The attitude of Cameron’s government can seem curious, knowing their unionists condition. But the tories have always shown themselves as open-minded people about this dialogue, because they had the conviction that the pro-independence party would never reach the power in Scotland.

But they didn’t count on the SNP’s ability to challenge the polls. In 2007, the party won the election against all predictions, and in 2011 they gain an unexpected absolute majority. With this background, Alex Salmond doesn’t discard the independence victory, but he admits it is complicated. However, the percentage of “yes” at the referendum will give political strength to the demand of autonomy for Scotland.

Cameron, on the other hand, appeals to the feeling of a three-century alliance, and the uses the success of the last Olympic Games as an example of union’s benefits. Why should you change something that works?, is what Cameron may be asking to himself. Meanwhile, the United Kingdom itself is thinking over its links with the European Union, and is also thinking about making a consultation on this issue.

The Yugoslavian precedent, bloody and uncontrolled, threatens the sovereigntist attempts, because it represents the example to avoid. The English-Scottish case has an advantage versus Catalonia or Québec: the United Kingdom doesn’t have a Constitution. This democratic peculiarity would simplify the separation, which would be consolidated with a “simple” legal modification.

Salmond has established that, if the independentist vote wins, a Scottish Constitution will be written between 2014 and 2016. When it’s done, there will be an election on the new independent Parliament. The essential points in that document would be a free educational system, the right to have a home and that the country gets rid of any nuclear implication. What is still uncertain is whether the new state would remain in the European Union or not.

The Romanian example - then and now

If you ask yourself, you'll find easily a common point between Spain's and Romania's recent history. They both have experienced a long period of dictatorial regime, which means the biggest disease the media of a country can suffer: censorship and repression.

As freedom is an essential part of an idealistic media landscape, one just cannot think about a totalitarian system that permits the free fluctuation of information. Or maybe worse: the darkest side of that kind of situations is that, in fact, there is some information that flows freely… the one that is spread by the main party or the government. It creates a polluted environment where the inhabitants can’t distinguish the truth from propaganda and corrupted data. At the end of the day, it doesn’t matter who owns the power, whether they are communists or capitalists, as long as they own it exclusively. Unfortunately, this situation is still alive in some countries.

If we talk specifically about Romania, we’ll see that the media had been on governmental hands until democracy came to the country. All the newspapers were under public control, and they were only able to say what the political leaders wanted to be known. That’s why journalism wasn’t a very honest job in that time: those professionals were only used to transmit ideological contents.

During the Romanian Revolution and the fall of the communist regime, television was a vital element through which thousands of citizens were able to see what was happening at the moment in the “hot spots”, where the action was.

So, after all the repression, lots of newspapers were born, as a result of the new freedom around everything, and around the media too. Some of the former publications changed their names and started broadcasting in a new and different way. Those were the days, because people were willing to be informed, as they had been years listening and reading what others wanted them to read.

In this panorama, some of the entrepreneurs saw that, actually, printed media could be a very profitable business. It also led to another commercial explosion: the emergence of tabloid newspapers, which started competing with general news.

Another positive point to remark is the fact that journalists aren’t marionettes anymore –or that’s what I’d like to think–. The profession grew up, and now Romania can boast of its journalism’s maturity.

So here you have two good examples of how a country can recover from such political disasters. Journalism itself is meant to be an essential tool for freedom, and never a weapon against population.

EL NOU PERIODISME, PER TOM WOLFE

Qualsevol cosa…

...ABANS QUE SER PERIODISTA. El periodisme es la professió menys valorada del moment. Son pocs els que treballen, i els que ho fan treballen molt i per molt poc. Cobrar menys d'un euro per notícia i menys de tres euros per article no és o no hauria de ser normal. I molt menys en un moment convuls en que la canalització de la informació és necessària, imprescindible per a que la democràcia tal com la coneixem, o tal com la volem, no s'enfonsi sense remei.

PLURALISME. Alguns mitjans, com Televisió de Catalunya, s'acullen a l'excusa de la tendència majoritària al pluralisme extern. És a dir, es diuen moltes coses, se'ns ofereixen moltes visions diferents, però cadascuna prové d'una font diferent. La tasca del ciutadà es torna, doncs, molt complexa si vol estar informat de forma completa. Tot i això, la postura de TVC és comprensible pel que respecta a segons quins temes. Si la majoria de veus es posicionen d'un mateix costat, i l'únic mitjà que pot donar sortida a una determinada opinió (parlem de la independència de Catalunya, és clar) també s'hi oposa o ofereix una visió neutral, el punt de vista morirà abans de tenir presència a l'esfera pública.

ELS MITJANS LOCALS. Són un niu de pluralisme, sobretot pel que respecta a la propietat. Des de grups de comunicació amb participació multimèdia fins a empreses de sectors ben diversos i allunyats de la comunicació, passant per mitjans fortament vinculats amb institucions polítiques o, fins i tot, els governs de torn. La rendibilitat, però, no és el seu fort. Sembla ser que, de moment, la pluralitat i la independència no són un bon negoci.

PRISA. Neix de l'esperança i el desig de democràcia d'una sèrie d'accionistes de tendència liberal, però amb inclinacions polítiques diverses. Alguns dels fundadors primers no tenien inquietuds coincidents amb les del mitjà emblema de PRISA, el diari EL PAÍS; parlem de personatges com Camilo José Cela, Jordi Pujol o Ramón Mendoza. Però els lectors d’esquerres eren un nínxol que encara no estava cobert en temps del franquisme, i el pas a la democràcia va ser el moment clau per introduir el que seria en un futur el diari més llegit d’Espanya. Però ara PRISA està virtualment en mans dels bancs, i no només per causa de la recessió econòmica: el grup ja feia temps que treia el cap en direcció a una crisi provocada per les seves arriscades decisions d’expansió i internacionalització. Ara per ara, PRISA s’enfronta a la conjuntura present havent posat en venda algunes de les seves vaques sagrades, com el 25% de l’editorial Santillana, que ha estat la seva assegurança de vida des dels inicis.

Sóc l'amo del món

Això és el que es deuen repetir ells cada matí en llevar-se. Qui? Els amos. De què? Dels mitjans de comunicació. I per què els amos dels mitjans són els amos del món? Si us plau... Prou d'ingenuïtat.

La classe d’avui ha estat un conglomerat de dades econòmiques i de propietat sobre els mitjans de comunicació. No sorprèn gaire veure les importants caigudes en ingressos que van tenir la majoria d’actors comunicatius a Espanya des de l’esclat de la recessió econòmica l’any 2008. El que és xocant és veure, per exemple, el creixement del 208% que va experimentar Mediaset España entre 2010 i 2011. Però és clar: parlem de Mediaset. Alemanya s’erigeix un cop més com a cap de la civilització amb els 16.000 milions d’euros en ingressos de la seva bandera mediàtica, Bertelsmann.

Però, tal com he dit, es tracta de dades que es poden consultar a qualsevol altre lloc molt més fiable que aquest bloc.

Personalment, m’interessa molt més el tema de la publicitat. A hores d’ara, la inversió publicitària a Internet ja ha superat la destinada als diaris. Doncs ha trigat més del que seria coherent esperar, perquè el públic va trigar ben poc en passar-se a la plataforma multi-mitjà. Si la televisió segueix regnant en aquest àmbit, amb un destacat 39% de la inversió, és perquè encara no ha estat del tot substituïda. Sí, consumim productes audiovisuals online, però no deixen de ser productes genuïnament televisius. La televisió no ha caducat, només s’ha canviat de caixa.

I pel que fa als drets d’emissió del futbol? Pel que he sentit, són l’eix que vertebra l’existència dels operadors televisius de pagament. “Aquest partit el fan pel plus” és segurament una de les frases més repetides del país. Pot semblar poc democràtic, però ja podem resar perquè Mediaset España no robi els drets del futbol als que-fan-el-futbol -en-tancat, perquè llavors plorarem recordant aquells dies en que no passàvem tres quarts de partit veient les jugades a una pantalleta diminuta amb una tortura interminable d’spots a la pantalla del costat. Tot sigui dit: aquests anuncis no tindran pas l’efecte desitjat per l’anunciant, ja que l’aficionat passarà a odiar el producte tan bon punt sonin les primeres notes del jingle. Paraula de publicista.

Polítiques de comunicació...

...o com els polítics es fiquen en comunicació, o com la comunicació es fica en política. La intenció, de base, és bona: creem normes, regulem, de forma que els mitjans de comunicació avancin, progressin, s’obrin, millorin. És per això que les primeres accions al respecte no arriben a Espanya fins el final de l’etapa franquista. Ja se sap, dictadura i progrés no caminen de la mà.

Busquem quelcom que no teníem: pluralitat. Més veus, més opinions, i per aconseguir aquest fi volem més actors. Però això ens planteja diversos problemes: els mitjans públics no acabaran sent influïts per la tendència dels qui ocupen el govern? S’atreviran a exercir un periodisme ètic pel que respecta al seu “propietari”? Es tracta d’especulacions innocents, perquè els governants han controlat els mitjans públics a plaer més sovint del que seria apropiat desitjar.

Pel que fa als actors privats, sorgeixen els dubtes que ja vam comentar (aquí, aquí i per tot arreu en aquest bloc) al voltant del perill que el lliure capitalisme exerceix sobre la reesmentada pluralitat. Tot allò que dóna diners és susceptible de ser comprat, i tot gran grup empresarial tendeix a l’expansió (si no ho fa, es deu tractar d’algun estrany cas excepcional d’empresa que es fa gran per accident). Per tant, es corre el risc d’acabar amb un panorama mediàtic en que tot canal de televisió i tota emissora de ràdio estiguin sota el mateix paraigües, o sota un màxim de dos.

En l’intent d’evitar aquesta trista imatge, el govern socialista va determinar l’any 1988 (que joves érem) que una mateixa empresa no podia posseir més del 25% d’un canal de televisió. Però el temps i els canvis de govern ens van fer més permissius, i el 2003 ja es podia posseir el 100% d’una cadena i el 5% d’una segona.

L’arribada de la Televisió Digital Terrestre va ser xauxa. Cada operador podia optar a un múltiplex, un pack de quatre canals digitals per cada un d’analògic que hagués posseït fins la gran apagada. Les llicències es van repartir, doncs, de forma lliure i sense cap tipus de concurs públic.

El ventall és complex i poc variat, però un dels punts més preocupants és la manca d’opcions per a aquells mitjans de l’anomenat tercer sector, és a dir, aquells que busquen lucrar-se amb la seva activitat, sinó oferir un servei social als ciutadans. A la majoria d’aquests actors no se’ls va reconèixer en el moment de la regularització legal, a excepció dels que estiguessin fortament vinculats amb els ajuntaments.

En mans d'uns pocs

Vivim en un món globalitzat, i la major part de sectors del mercat estan en mans d’uns pocs actors que abasten la major part del negoci. En l’àmbit de la comunicació, aquest caràcter oligopòlic és especialment obvi: els Estats Units, amb un 4,5% del total d’habitants del planeta, concentren el 60% de l’activitat, i ho fan tan sols a través d’un reduït nombre de grans grups comunicatius. Entre els més destacats trobem Walt Disney, Time Warner i News Corporation; entre les tres companyies agrupen el 50% dels ingressos per comunicació del país. Europa viu un cas molt similar, en que deu grups ostenten el 70% del negoci, i el mateix passa a Espanya: entre Prisa, Grupo Planeta, Imagina i Mediaset arriben a un percentatge del 60%.

D’aquest fenomen en diem concentració. Un dels principals factors d’influència és la publicitat, que ara per ara és la major font de finançament del mitjans de comunicació. Aquesta pot representar un lligam, en el sentit que els nostres anunciants tindran influència –directa o indirecta– sobre els continguts que difonem. D’aquesta manera, els petits comunicadors, amb menys poder relatiu, sí que poden presumir d’una major independència comunicativa. No passa el mateix si parlem en termes empresarials: existeix el perill que qualsevol ens més gran els pugui comprar i passi així a dominar-los.

A classe hem presenciat un debat entre dos grups de companys, un dels quals ha exposat una teoria contrària a la concentració de mitjans, i l’altre n’ha mostrat els punts positius. La veu crítica prové del plantejament de McChesney, el qual atribueix a la concentració de mitjans la dificultat per disposar d’una llibertat d’informació suficient, donada la reduïda varietat de competidors comunicatius. També s’oposa, entre altres qüestions, a l’ambient corrupte al voltant de les llicències i concessions, i la dificultat del mitjans públics per a competir amb els privats. A l’altre bàndol tenim a Compaine, que defensa el valor democràtic de la lliure competència, i el fet que els que els mitjans privats ofereixen és justament el que l’audiència demana.

Ho dic o millor callo?

Què hagués passat si George Orwell hagués publicat la seva obra Rebel·lió a la granja durant la Segona Guerra Mundial? Com hauria reaccionat el comunisme soviètic en cas d'haver percebut el rebuig d'un aliat, d'un britànic, envers tot el seu sistema? S’hagués pogut impedir l’avenç del nazisme enmig d’un ambient obertament crític amb la URSS?

Tal com vam comentar amb els companys, és molt complicat –si no impossible– desxifrar quin hagués estat el curs dels esdeveniments passats per mitjà de teories que no s’han complert ni es poden comprovar. De fet, jutgem des d’un criteri format posteriorment a la Segona Guerra Mundial. El nostre punt de vista, paradoxalment, està esbiaixat pel que ja sabem.

Tots hem estat d’acord en que l’autocensura no hauria de ser una opció. Quin sentit té un periodisme que no és sincer? No obstant, ens tira enrere la possibilitat que algunes veritats puguin tenir conseqüències greus. La pèrdua de vides humanes és un motiu de pes, que fa que ens plantegem si no serà millor amagar momentàniament el cap sota l’ala i cedir davant les pressions. El problema que tenim és que el món està configurat sobre mentides i amenaces, que se superposen i formes una complexa xarxa en la que és dificilíssim parlar sense ofendre ningú. Ningú vol ser responsable de les desgràcies d’altri, però quines desgràcies ens esperen si tanquem els ulls i obviem la realitat?

Sistemes de mitjans: anglosaxons, nòrdics, mediterranis, estats interventors, estats passius, neutralitat (i tant), subvencions, amics amb iots, el Bild i Islàndia.

M’he encarregat d’explicar el tema de Sistemes de Mitjans a un grup de quatre companys de classe. És per això que si escriuen alguna bajanada al seu bloc –que ho dubto– en sóc responsable. No deixa de tenir la seva gràcia.

De què hem parlat? Primerament he embolicat els meus companys amb una sèrie de característiques que diferencien les estructures dels mitjans de comunicació arreu del món occidental (sempre occidental, com si no hi hagués res més enllà). Els pobres m’han cregut perquè no tenien més remei, però la qüestió ha trigat una estona en prendre sentit. Ens basem en una teoria principal per explicar les diferències entre unes zones i unes altres: la política en tots els seus aspectes afecta a la forma en que els mitjans estan configurats.

L’arribada de la democràcia –que tot ho pot– i del capitalisme –que tot ho ven– són requisits necessaris per al desenvolupament d’un mercat de mitjans que, si no has desenvolupat a principis del segle XX, lamentant-ho molt he de dir que ja no podràs desenvolupar-lo mai.

El tipus de govern i en general el panorama polític d’un país el defineixen en gran mesura. En una democràcia molt polaritzada trobarem mitjans situats a un o altre extrem, i difícilment serà possible obtenir la pluralitat que tots volem –o no– en llegir un diari, veure la televisió, escoltar la ràdio. Perquè es tractarà molt probablement d’un pluralisme extern: és a dir, cadascú diu una cosa i jo me’ls escolto a tots i n’extrec la conclusió que més em satisfaci. Molt típic de la zona mediterrània, aquest. Per això anomenem “pluralista polaritzat” al model dels països del sud d’Europa.

El pluralisme intern permet, en canvi, que un mitjà s’expressi segons el tema que tracta, i no tractant tots els temes amb un mateix filtre de color, com es fa a les terres banyades per la càlida mar mediterrània. Li direm “liberal”, perquè els seus principis ho dicten: en comunicació el mercat mana, els polítics no. On? Anglaterra, Estats Units, Canadà i Irlanda.

El “corporativista democràtic” és el tercer model en discòrdia, situat al nord i centre d’Europa. Busca la no instrumentalització –volem dir “ús abusiu dels mitjans de comunicació per part dels actors polítics"–, la professionalització del sector i un broadcasting públic amb el control distribuït entre els partits polítics i els grups socialment rellevants de cada societat.

Aleshores, els mitjans han de ser institucions culturals o polítiques? Què hi pinta l’Estat en tot plegat? Quina culpa tenen els ciutadans del sud d’Europa que Berlusconi sigui amo de mitja Itàlia i Sarkozy tingui tants amics?

Explicar em sembla senzillíssim. A això d’ensenyar, en canvi, encara no li trobo el punt.

La igualtat teòrica

Alguns cops, la denominació de les coses respon a un convencionalisme; d’altres és indiferent, una mera qüestió de preferència de l’orador. Hi ha vegades, però, en que la denominació escollida defineix l’orador. És el cas dels termes “indústries culturals” i “indústries creatives”. La primera estructura, enunciada per l’Escola de Frankfurt, té una connotació mercantilista i negativa, ja que es tracta la cultura com un producte a vendre. Per aquest motiu, en indrets com els Estats Units no està gaire ben vist l’ús d’aquesta terminologia. Quan diem “indústries creatives”, en canvi, ens remetem a una Anglaterra que vol revifar la seva economia i que es planteja els media, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i tot tipus d’activitats creatives (moda, software, videojocs, art...) com el sector clau per a la remuntada.

El fet que determinats països tinguin tanta influència en parlar de les teories de la comunicació no és fortuït. Si bé la gran majoria d’estats tenen participació en el total del gruix comunicatiu mundial, n’hi ha quatre que n’ostenten, entre tots, l’hegemonia. Es tracta del Regne Unit, França, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica.

És una tendència amb arrels històriques, que s’origina al segle XIX. Els estats europeus tenien control total sobre un dels últims avenços tecnològics: el telègraf elèctric. Els drets d’explotació d’aquest mitjà, però, havien estat cedits a una sola empresa per país, com és el cas d’Havas a França. El monopoli de la informació es va delimitar a una manera molt de l’època: les zones d’influència es corresponien amb l’abast colonial de cada imperi. El poder del col·lectiu va arribar al seu punt màxim amb la creació d’un càrtel mediàtic.

La fi de la Segona Guerra Mundial va portar sota el braç l’ascens dels Estats Units a primera potència mundial. La nova era de la política planetària portava implícits uns principis necessaris: mantenir la pau, evitar la guerra. La creació de l’Organització de Nacions Unides (ONU) i d’un dels seus sub organismes, la Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), responen justament a aquests objectius.

La pedra angular d’aquest nou moment era la llibertat en tots els àmbits, i en l’àmbit concret de la comunicació: calia un “lliure intercanvi d’idees i coneixement” i una “lliure circulació d’idees” en qualsevol mitjà o suport. La intenció del free flow podia ser positiva i igualitària, però no té cabuda en un món que d’igualitari en té poc.

Una de les maneres de contenir la tendència al monopoli és advocar per la gestió pública dels mitjans, però es tracta d’una mesura molt controvertida perquè el sector de les indústries culturals o creatives (com es prefereixi) és tremendament lucratiu.

La fita més destacable al respecte és l’Informe MacBride, impulsat per l’ex component de l’IRA Sean MacBride, guanyador del Premi Lenin de la Pau i del Premi Nobel de la Pau. Aquest document es va realitzar l’any 1980, quan el món es recuperava del procés de descolonització de les dues dècades anteriors. La pluralitat del moment era la més àmplia que es recorda, gràcies al sorgiment de nous països i, per tant, de noves veus. L’Informe MacBride va resultar ser una àrdua crítica de la situació mediàtica, dominada per uns pocs països i que ofegava la diversitat de versions. El finançament publicitari és un dels punts més polèmics: com garantir la nostra independència professional quan depenem dels diners de determinades companyies?

Un cop més, les bones intencions es van quedar pel camí i la reclama de l’informe no va donar peu a canvis. De fet, alguns al·ludits el van prendre com una greu ofensa. És el cas dels Estats Units, que van abandonar l’UNESCO després de l’ocorregut.

Actors, funcions, ètica i per què res funciona com cal

En el món dels mitjans de comunicació, el protagonisme és compartit entre diversos ens que hi participen de formes diferents. La titularitat i l’objectiu de les entitats comunicatives defineixen el seu caràcter, que pot ser:

- Privat. Ens referim a les empreses que pretenen obtenir el màxim benefici econòmic possible amb la seva activitat. Segueixen, per tant, una orientació capitalista. Aquests mitjans representen la majoria del sector, no només en nombre sinó també en percentatge de consum per part del públic.

- Públic. Són aquells mitjans gestionats pels estats, que en la teoria han d’oferir un servei a la població i no orientar-se als guanys econòmics. La seva situació, però, és d’inferioritat respecte dels privats.

- Sense ànim de lucre. Es tracta d’entitats amb un tipus de treball comunitari o alternatiu que no busca l’obtenció de beneficis ni el creixement econòmic. L’entorn capitalista no afavoreix la proliferació d’aquest sector, que sobreviu gràcies a iniciatives solidàries.

La informació és un requisit indispensable en el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes, ja que constitueix la base psicològica del criteri d’aquests individus. Una persona que no estigui assabentada de l’actualitat del món ­–o, si més no, del seu món– tindrà grans dificultats a l’hora de prendre les decisions que, com a integrant del sistema democràtic, li pertoquen.

No obstant, l’àmplia majoria del sector comunicatiu –aproximadament un 70%– es centra precisament en l’obtenció de beneficis. En aquest context, en que els productes de consum mediàtic prenen un sentit mercantilista, allò que prima és vendre més i no pas oferir els continguts de la forma més assenyada. Per això, a mesura que el capitalisme s’ha consolidat, els mitjans de comunicació han anat perdent els valors ètics implícits en les seves funcions primeres.

Però quines són aquestes funcions? Educar, informar, entretenir i persuadir, en un ordre diferent segons qui enunciï la teoria. Si bé els mitjans abandonen més sovint del que seria desitjable el seu deure d’educar i informar a la població, tampoc els governs promouen l’actitud contrària, ja sigui per evitar-se mala premsa o per mantenir el gruix monetari que aporta el sector comunicatiu a l’economia del país.

Potser el secret de la difusió moral de continguts es troba, com afirma el periodista Joaquim Maria Puyal, en oferir un producte informatiu que resulti atractiu al públic, i no pas tediós com succeeix actualment. En aquest cas –de moment utòpic–, es faria honor per igual a totes les funcions que han d’assumir els mitjans.

A hores d’ara, encara trobem el panorama contrari: les televisions privades es nodreixen de la creació de personatges i situacions pròpies gràcies a les quals es la seva programació es retroalimenta indefinidament. Per altra banda, una infinitat de temes susceptibles de tenir interès per al gran públic resten amagats pels anomenats “silencis mediàtics”, donats per la inèrcia dels mitjans i també per les pressions que reben els periodistes, tant externes com internes.

Un altre dels problemes que afecta el sistema comunicatiu europeu és la falta de pluralitat interna, és a dir, la diversitat de veus dins d’un mateix mitjà, que sí es dona als països anglosaxons. La pluralitat externa, que implica que cada entitat ofereixi la seva visió quasi única front a les altres, complica la tasca del ciutadà que vol estar ben informat. L’única solució plausible sembla, doncs, recórrer a múltiples veus a fi de crear-ne una de pròpia.

Els orígens de la comunicació

Si diem que l'ésser humà es distingeix dels altres animals per la seva capacitat per relacionar-se amb la resta d’individus que se li assimilen, comprenem de seguida que la comunicació és un estri clau per a l’existència humana tal com la coneixem.

El naixement del llenguatge i la posterior creació de l’escriptura són fites sense les quals la comunicació social s’hagués estancat, o ni tan sols hagués tingut un lloc al futur. El sorgiment d’aquests sistemes, però, sovint es deu a una raó pràctica: les qüestions econòmiques, per exemple, van suposar un motiu de pes per a que les persones es volguessin fer entendre entre sí.

En l’actualitat, la comunicació social es veu afectada per diferents factors. Aquests són, principalment, el context polític, l’econòmic, les tecnologies de la informació i la comunicació i el background de la societat –és a dir, la cultura, tradicions, religió i psicologia, així com el criteri individual dels subjectes que la composen–.

Cal esmentar la influència de dos moviments filosòfics originaris de la Grècia clàssica, representats per Sòcrates i pels sofistes respectivament. La visió socràtica defensava el coneixement front la ignorància, i denunciava el perill de la falsedat. D’aquesta manera, la comunicació seria –segons Aristòtil– una eina per transmetre la veritat. Per als sofistes, en canvi, no existeix la veritat i tot és relatiu. Així, diríem que la comunicació és una eina per construir la realitat. Aquesta forma de pensament es reflecteix encara avui dia en la cerca de l’objectivitat, que ha de tenir en compte tots els punts de vista i no destriar-ne cap com a autèntic.

No obstant, si fos cert que l’única veritat és aquella que nosaltres mateixos construïm, els pilars de la nostra societat i del món tal i com el coneixem perdrien el sentit s’esfondrarien sense remei. Segons la meva visió, potser no és factible assolir una veritat absoluta que tots els humans acceptem com a certa, però sí considero que es pot arribar a un punt de màxim acord, de màxima proximitat a la veritat.

Per altra banda, considero que la publicitat en sí és una ficció. És una part més de la societat de consum, la qual sempre intenta que desitgem més. No crec que sigui una disciplina immoral, perquè oferir veritat no és la seva funció ni una de les seves obligacions. Sí que ho és, en canvi, del periodisme, que per definició a d’informar –i, segons la circumstància, educar– a la societat. Per tant, penso que la construcció social de la realitat és més aviat un procés cap a la comprensió d’una realitat que és massa complexa com per pair-la sense més.