El patriotisme de la por

Seguim amb els Estats Units, amb la por i amb les filtracions. És ben curiós quan els membres dels organismes militars i d’intel·ligència decideixen revelar informacions secretes al món. I dic curiós perquè no deixa de sorprendre que certes persones, que treballen entre secrets i sota secrets, i suposadament són bons guardant secrets –sinó durarien poc– , acabin per no resistir la necessitat d’explicar-ne algun, o tots. Ho féu Daniel Ellsberg als anys setanta i ho ha fet Edward Snowden ara. El primer va punxar el globus de fonaments teòrics dels Estats Units sobre la Guerra del Vietnam amb els Pentagon Papers. El segon ha llançat una primícia que, en realitat, era ja un secret a crits.

PRISM és el nom del programa que utilitza la CIA per obtenir dades de qualsevol persona, amb l’únic requisit d’un correu electrònic. Les restriccions morals semblen no existir per al paranoic –un altre cop– govern, que afirma estar en el seu dret de vigilar els moviments dels ciutadans amb l’excusa de la seguretat nacional. Anomenen a aquesta potestat “llei patriòtica”. Sempre la pàtria, sempre barres i estrelles per davant i per sobre.

El molt progressista Obama abaixa els ulls mentre afirma que no es pot tenir el 100% de seguretat alhora que el 100% de privacitat. Una seguretat que és el pretext per malfiar de tot i tothom, per introduir-se al detall en les vides de persones que potser ni tan sols arriben a possibles sospitosos.

A la nació de la llibertat, els que obren la cambra dels secrets es converteixen en enemics públics. Snowden ha fugit a Hong Kong i espera acollir-se a l’asil polític de països que “creguin en la llibertat d’expressió”, com seria el cas d’Islàndia. Paradoxalment, el destí del món no se sol decidir a terres islandeses.

Filosofia barata abans d’anar a dormir: no és potser aquesta forma de fer la que ens enemista els uns contra els altres? No seran les suspicàcies, les dobles intencions i les cares ocultes el que embruta les relacions internacionals igual que ho fa amb les personals? O tal vegada tota aquesta especulació és només un cúmul d’ingenuïtat de qui no entén que potser, només potser, el control absolut és l’única forma d’evitar més violència i més morts.