Actors, funcions, ètica i per què res funciona com cal

En el món dels mitjans de comunicació, el protagonisme és compartit entre diversos ens que hi participen de formes diferents. La titularitat i l’objectiu de les entitats comunicatives defineixen el seu caràcter, que pot ser:

- Privat. Ens referim a les empreses que pretenen obtenir el màxim benefici econòmic possible amb la seva activitat. Segueixen, per tant, una orientació capitalista. Aquests mitjans representen la majoria del sector, no només en nombre sinó també en percentatge de consum per part del públic.

- Públic. Són aquells mitjans gestionats pels estats, que en la teoria han d’oferir un servei a la població i no orientar-se als guanys econòmics. La seva situació, però, és d’inferioritat respecte dels privats.

- Sense ànim de lucre. Es tracta d’entitats amb un tipus de treball comunitari o alternatiu que no busca l’obtenció de beneficis ni el creixement econòmic. L’entorn capitalista no afavoreix la proliferació d’aquest sector, que sobreviu gràcies a iniciatives solidàries.

La informació és un requisit indispensable en el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes, ja que constitueix la base psicològica del criteri d’aquests individus. Una persona que no estigui assabentada de l’actualitat del món ­–o, si més no, del seu món– tindrà grans dificultats a l’hora de prendre les decisions que, com a integrant del sistema democràtic, li pertoquen.

No obstant, l’àmplia majoria del sector comunicatiu –aproximadament un 70%– es centra precisament en l’obtenció de beneficis. En aquest context, en que els productes de consum mediàtic prenen un sentit mercantilista, allò que prima és vendre més i no pas oferir els continguts de la forma més assenyada. Per això, a mesura que el capitalisme s’ha consolidat, els mitjans de comunicació han anat perdent els valors ètics implícits en les seves funcions primeres.

Però quines són aquestes funcions? Educar, informar, entretenir i persuadir, en un ordre diferent segons qui enunciï la teoria. Si bé els mitjans abandonen més sovint del que seria desitjable el seu deure d’educar i informar a la població, tampoc els governs promouen l’actitud contrària, ja sigui per evitar-se mala premsa o per mantenir el gruix monetari que aporta el sector comunicatiu a l’economia del país.

Potser el secret de la difusió moral de continguts es troba, com afirma el periodista Joaquim Maria Puyal, en oferir un producte informatiu que resulti atractiu al públic, i no pas tediós com succeeix actualment. En aquest cas –de moment utòpic–, es faria honor per igual a totes les funcions que han d’assumir els mitjans.

A hores d’ara, encara trobem el panorama contrari: les televisions privades es nodreixen de la creació de personatges i situacions pròpies gràcies a les quals es la seva programació es retroalimenta indefinidament. Per altra banda, una infinitat de temes susceptibles de tenir interès per al gran públic resten amagats pels anomenats “silencis mediàtics”, donats per la inèrcia dels mitjans i també per les pressions que reben els periodistes, tant externes com internes.

Un altre dels problemes que afecta el sistema comunicatiu europeu és la falta de pluralitat interna, és a dir, la diversitat de veus dins d’un mateix mitjà, que sí es dona als països anglosaxons. La pluralitat externa, que implica que cada entitat ofereixi la seva visió quasi única front a les altres, complica la tasca del ciutadà que vol estar ben informat. L’única solució plausible sembla, doncs, recórrer a múltiples veus a fi de crear-ne una de pròpia.