Sistemes de mitjans: anglosaxons, nòrdics, mediterranis, estats interventors, estats passius, neutralitat (i tant), subvencions, amics amb iots, el Bild i Islàndia.

M’he encarregat d’explicar el tema de Sistemes de Mitjans a un grup de quatre companys de classe. És per això que si escriuen alguna bajanada al seu bloc –que ho dubto– en sóc responsable. No deixa de tenir la seva gràcia.

De què hem parlat? Primerament he embolicat els meus companys amb una sèrie de característiques que diferencien les estructures dels mitjans de comunicació arreu del món occidental (sempre occidental, com si no hi hagués res més enllà). Els pobres m’han cregut perquè no tenien més remei, però la qüestió ha trigat una estona en prendre sentit. Ens basem en una teoria principal per explicar les diferències entre unes zones i unes altres: la política en tots els seus aspectes afecta a la forma en que els mitjans estan configurats.

L’arribada de la democràcia –que tot ho pot– i del capitalisme –que tot ho ven– són requisits necessaris per al desenvolupament d’un mercat de mitjans que, si no has desenvolupat a principis del segle XX, lamentant-ho molt he de dir que ja no podràs desenvolupar-lo mai.

El tipus de govern i en general el panorama polític d’un país el defineixen en gran mesura. En una democràcia molt polaritzada trobarem mitjans situats a un o altre extrem, i difícilment serà possible obtenir la pluralitat que tots volem –o no– en llegir un diari, veure la televisió, escoltar la ràdio. Perquè es tractarà molt probablement d’un pluralisme extern: és a dir, cadascú diu una cosa i jo me’ls escolto a tots i n’extrec la conclusió que més em satisfaci. Molt típic de la zona mediterrània, aquest. Per això anomenem “pluralista polaritzat” al model dels països del sud d’Europa.

El pluralisme intern permet, en canvi, que un mitjà s’expressi segons el tema que tracta, i no tractant tots els temes amb un mateix filtre de color, com es fa a les terres banyades per la càlida mar mediterrània. Li direm “liberal”, perquè els seus principis ho dicten: en comunicació el mercat mana, els polítics no. On? Anglaterra, Estats Units, Canadà i Irlanda.

El “corporativista democràtic” és el tercer model en discòrdia, situat al nord i centre d’Europa. Busca la no instrumentalització –volem dir “ús abusiu dels mitjans de comunicació per part dels actors polítics"–, la professionalització del sector i un broadcasting públic amb el control distribuït entre els partits polítics i els grups socialment rellevants de cada societat.

Aleshores, els mitjans han de ser institucions culturals o polítiques? Què hi pinta l’Estat en tot plegat? Quina culpa tenen els ciutadans del sud d’Europa que Berlusconi sigui amo de mitja Itàlia i Sarkozy tingui tants amics?

Explicar em sembla senzillíssim. A això d’ensenyar, en canvi, encara no li trobo el punt.