La igualtat teòrica

Alguns cops, la denominació de les coses respon a un convencionalisme; d’altres és indiferent, una mera qüestió de preferència de l’orador. Hi ha vegades, però, en que la denominació escollida defineix l’orador. És el cas dels termes “indústries culturals” i “indústries creatives”. La primera estructura, enunciada per l’Escola de Frankfurt, té una connotació mercantilista i negativa, ja que es tracta la cultura com un producte a vendre. Per aquest motiu, en indrets com els Estats Units no està gaire ben vist l’ús d’aquesta terminologia. Quan diem “indústries creatives”, en canvi, ens remetem a una Anglaterra que vol revifar la seva economia i que es planteja els media, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i tot tipus d’activitats creatives (moda, software, videojocs, art...) com el sector clau per a la remuntada.

El fet que determinats països tinguin tanta influència en parlar de les teories de la comunicació no és fortuït. Si bé la gran majoria d’estats tenen participació en el total del gruix comunicatiu mundial, n’hi ha quatre que n’ostenten, entre tots, l’hegemonia. Es tracta del Regne Unit, França, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica.

És una tendència amb arrels històriques, que s’origina al segle XIX. Els estats europeus tenien control total sobre un dels últims avenços tecnològics: el telègraf elèctric. Els drets d’explotació d’aquest mitjà, però, havien estat cedits a una sola empresa per país, com és el cas d’Havas a França. El monopoli de la informació es va delimitar a una manera molt de l’època: les zones d’influència es corresponien amb l’abast colonial de cada imperi. El poder del col·lectiu va arribar al seu punt màxim amb la creació d’un càrtel mediàtic.

La fi de la Segona Guerra Mundial va portar sota el braç l’ascens dels Estats Units a primera potència mundial. La nova era de la política planetària portava implícits uns principis necessaris: mantenir la pau, evitar la guerra. La creació de l’Organització de Nacions Unides (ONU) i d’un dels seus sub organismes, la Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), responen justament a aquests objectius.

La pedra angular d’aquest nou moment era la llibertat en tots els àmbits, i en l’àmbit concret de la comunicació: calia un “lliure intercanvi d’idees i coneixement” i una “lliure circulació d’idees” en qualsevol mitjà o suport. La intenció del free flow podia ser positiva i igualitària, però no té cabuda en un món que d’igualitari en té poc.

Una de les maneres de contenir la tendència al monopoli és advocar per la gestió pública dels mitjans, però es tracta d’una mesura molt controvertida perquè el sector de les indústries culturals o creatives (com es prefereixi) és tremendament lucratiu.

La fita més destacable al respecte és l’Informe MacBride, impulsat per l’ex component de l’IRA Sean MacBride, guanyador del Premi Lenin de la Pau i del Premi Nobel de la Pau. Aquest document es va realitzar l’any 1980, quan el món es recuperava del procés de descolonització de les dues dècades anteriors. La pluralitat del moment era la més àmplia que es recorda, gràcies al sorgiment de nous països i, per tant, de noves veus. L’Informe MacBride va resultar ser una àrdua crítica de la situació mediàtica, dominada per uns pocs països i que ofegava la diversitat de versions. El finançament publicitari és un dels punts més polèmics: com garantir la nostra independència professional quan depenem dels diners de determinades companyies?

Un cop més, les bones intencions es van quedar pel camí i la reclama de l’informe no va donar peu a canvis. De fet, alguns al·ludits el van prendre com una greu ofensa. És el cas dels Estats Units, que van abandonar l’UNESCO després de l’ocorregut.