Els orígens de la comunicació

Si diem que l'ésser humà es distingeix dels altres animals per la seva capacitat per relacionar-se amb la resta d’individus que se li assimilen, comprenem de seguida que la comunicació és un estri clau per a l’existència humana tal com la coneixem.

El naixement del llenguatge i la posterior creació de l’escriptura són fites sense les quals la comunicació social s’hagués estancat, o ni tan sols hagués tingut un lloc al futur. El sorgiment d’aquests sistemes, però, sovint es deu a una raó pràctica: les qüestions econòmiques, per exemple, van suposar un motiu de pes per a que les persones es volguessin fer entendre entre sí.

En l’actualitat, la comunicació social es veu afectada per diferents factors. Aquests són, principalment, el context polític, l’econòmic, les tecnologies de la informació i la comunicació i el background de la societat –és a dir, la cultura, tradicions, religió i psicologia, així com el criteri individual dels subjectes que la composen–.

Cal esmentar la influència de dos moviments filosòfics originaris de la Grècia clàssica, representats per Sòcrates i pels sofistes respectivament. La visió socràtica defensava el coneixement front la ignorància, i denunciava el perill de la falsedat. D’aquesta manera, la comunicació seria –segons Aristòtil– una eina per transmetre la veritat. Per als sofistes, en canvi, no existeix la veritat i tot és relatiu. Així, diríem que la comunicació és una eina per construir la realitat. Aquesta forma de pensament es reflecteix encara avui dia en la cerca de l’objectivitat, que ha de tenir en compte tots els punts de vista i no destriar-ne cap com a autèntic.

No obstant, si fos cert que l’única veritat és aquella que nosaltres mateixos construïm, els pilars de la nostra societat i del món tal i com el coneixem perdrien el sentit s’esfondrarien sense remei. Segons la meva visió, potser no és factible assolir una veritat absoluta que tots els humans acceptem com a certa, però sí considero que es pot arribar a un punt de màxim acord, de màxima proximitat a la veritat.

Per altra banda, considero que la publicitat en sí és una ficció. És una part més de la societat de consum, la qual sempre intenta que desitgem més. No crec que sigui una disciplina immoral, perquè oferir veritat no és la seva funció ni una de les seves obligacions. Sí que ho és, en canvi, del periodisme, que per definició a d’informar –i, segons la circumstància, educar– a la societat. Per tant, penso que la construcció social de la realitat és més aviat un procés cap a la comprensió d’una realitat que és massa complexa com per pair-la sense més.