Polítiques de comunicació...

...o com els polítics es fiquen en comunicació, o com la comunicació es fica en política. La intenció, de base, és bona: creem normes, regulem, de forma que els mitjans de comunicació avancin, progressin, s’obrin, millorin. És per això que les primeres accions al respecte no arriben a Espanya fins el final de l’etapa franquista. Ja se sap, dictadura i progrés no caminen de la mà.

Busquem quelcom que no teníem: pluralitat. Més veus, més opinions, i per aconseguir aquest fi volem més actors. Però això ens planteja diversos problemes: els mitjans públics no acabaran sent influïts per la tendència dels qui ocupen el govern? S’atreviran a exercir un periodisme ètic pel que respecta al seu “propietari”? Es tracta d’especulacions innocents, perquè els governants han controlat els mitjans públics a plaer més sovint del que seria apropiat desitjar.

Pel que fa als actors privats, sorgeixen els dubtes que ja vam comentar (aquí, aquí i per tot arreu en aquest bloc) al voltant del perill que el lliure capitalisme exerceix sobre la reesmentada pluralitat. Tot allò que dóna diners és susceptible de ser comprat, i tot gran grup empresarial tendeix a l’expansió (si no ho fa, es deu tractar d’algun estrany cas excepcional d’empresa que es fa gran per accident). Per tant, es corre el risc d’acabar amb un panorama mediàtic en que tot canal de televisió i tota emissora de ràdio estiguin sota el mateix paraigües, o sota un màxim de dos.

En l’intent d’evitar aquesta trista imatge, el govern socialista va determinar l’any 1988 (que joves érem) que una mateixa empresa no podia posseir més del 25% d’un canal de televisió. Però el temps i els canvis de govern ens van fer més permissius, i el 2003 ja es podia posseir el 100% d’una cadena i el 5% d’una segona.

L’arribada de la Televisió Digital Terrestre va ser xauxa. Cada operador podia optar a un múltiplex, un pack de quatre canals digitals per cada un d’analògic que hagués posseït fins la gran apagada. Les llicències es van repartir, doncs, de forma lliure i sense cap tipus de concurs públic.

El ventall és complex i poc variat, però un dels punts més preocupants és la manca d’opcions per a aquells mitjans de l’anomenat tercer sector, és a dir, aquells que busquen lucrar-se amb la seva activitat, sinó oferir un servei social als ciutadans. A la majoria d’aquests actors no se’ls va reconèixer en el moment de la regularització legal, a excepció dels que estiguessin fortament vinculats amb els ajuntaments.